MASSANA

ANNALS DE L'ALBERA ARGELERS DE LA MARENDA - ANNALES DE L'ALBERA ARGELES-SUR-MER

lundi 12 mars 2007

Els Bunquers de la Jonquera

EN CATALA
Els Bunquers de la Jonquera . Roberto Laredo
Des del Consell Editorial de l’Esquerda feia uns quants anys que teníem pendent publicar un treball sobre els búnquers que hi ha al voltant de la població. Ara fa pocs dies i de forma casual, vam tenir coneixement que un estudiant de la Jonquera havia realitzat un treball de recerca sobre aquest tema. Aquests estudiant és Roberto Lanedo, un jove de 17 anys de la Jonquera que estudia a l’IES del municipi. El seu treball de recerca de fí de curs ha estat molt ben documentat sobre els búnquers que es van construir a la comarca de l’Alt Empordà després de finalitzar la guerra civil.
A la Jonquera, com reconeix l’autor, més o menys tots els nens d’aquesta població hem jugat o hem sentit curiositat per visitar en alguna ocasió aquestes fortificacions i aquest fet és el que l’ha motivat a tirar endavant amb el seu treball.
Accedir a la informació
Per fer el treball Roberto va haver de guanyar-se la confiança dels responsables militars de Sant Climent, que són els qui conserven la documentació relativa a aquestes construccions. Per mitjà d’alguns contactes finalment va aconseguir accedir a llibres, plànols i diferent documentació que li ha permés saber més coses sobre l’anomenada Línia P.
Què era la línia P?
La línia P era el nom amb el que es coneixia una línia defensiva i estratègica de búnquers que s’allargava al llarg del Pirineu i amb un traçat més o menys paralel al traçat de la frontera. La línia P era especialment consistent en els punts per on passaven les grans vies de comunicació. Això va fer que l’alt Empordà i en concret la Jonquera i la N-II fossin un dels focus importants de la línia P.
El nom de la línia responia, segons tres hipotesis cap d’elles confirmada, al lloc geogràfic Pirineus, l’estratègic de Primera resistència o el del responsable de la construcció, general Petrirena.
La construcció
La construcció de la línia va ser realitzada bàsicament per presoners de guerra republicans. Els materials usats no eren de bona qualitat i les condicions de treball van ser dures per als qui van haver de construir la línia en un termini de temps molt curt. Per norma els búnquers de l’alt Empordà tenien un gruix de formigó armat d’un metre i mig.
Objectius
Franco va ordenar la construcció de la línia P amb una concepció estratègica de profunditat, segons els estudiosos, al contrari de la Maginot que té una estructura lineal. Aquesta línia defensiva de búnquers que els francesos van construir al nord del país per defensar-se de la ocupació alemana va ser el motiu principal i que va servir en alguns casos d’exemple. La línia P però, havia d’impedir la invasió d’un suposat reagrupament de tropes republicanes exiliades a França, d’un suposat bloc soviètic o d’una possible invasió dels mateixos alemans.
Situació estratègica
Els búnquers més importants de la comarca es troben a la línia de la costa, Port de la Selva o Roses, i a la zona de Darnius i Capmany. Els de la Jonquera eren sobretot la primera resistència amb la que s’haurien d’enfrontar els invasors i per tant estratègicament no eren els més ben acabats ni estratègics ni tant sols els més grossos.
Per contra eren búnquers molt ben camuflats en l’entorn, i ocupaven llocs claus sobre les vies de comunicació terrestre. Entre ells es cobrien els uns amb els altres i mai van arribar a ser operatius per motius obvis.
Tipologia
Els búnquers de la línia P eren de 4 tipus diferents i formaven els anomentas Centres de Resistència. D’aquests centres a la nostra zona destacaven tres (d’uns cinquanta que hi havien): el 20, 21 i el 22.
Cadascún d’aquests centres, d’ordenació diferent als de la línia de la costa, estava format per un búnquer niu d’ametralladores d’entre 4 i 8 metres quadrats, el búnquer anticarro situat al costat de les carreteres, molt ampli a l’interior i amb magatzem de munició i aliments, un centre de comandament ubicat en una zona òpticament privilegiada i complementats amb observatoris protegits i finalment un búnquer refugi format normalment per tres naus.
La defensa i protecció dels Centres de Resistència es feia mitjançant les alambrades.
La majoria dels búnquers de la Jonquera es van finalitzar l’any 1943 i tot i els materials usats de baixa qualitat s’han conservat en un estat acceptable. Tal com reconeix Roberto, l’autor del treball, els búnquers més espectaculars es troben a Darnius i a Roses.
Futur dels búnquers
En general el destí final dels búnquers és ben divers. A la comarca tenim l’exemple del búnquer del coll de Banyuls que s’ha restaurat com a refugi per senderistes. A la Jonquera alguns s’han fet servir de gossera, altres de galliner i fins i tot un parell han servit com a vivendes precàries.
Darrerament el Ministeri de Defensa ha anunciat molt tímidament un pla de restauració que serviria per adaptar els búnquers a usos medioambientals, turístics i històrics. Però de moment aquestes intencions només ha quedat en això, intencions.
No hi ha dubte que l’esperit militar sempre serà permanent en aquestes construccions però no per això hauriem de deixar de banda l’interés i el testimoni d’un part de la història de la Jonquera, que sempre ha marcat el caràcter geoestratègic i defensiu del nostre municipi. La construcció més antiga documentada a la Jonquera és precisament una fortificació militar com és l’Esquerda de la Bastida. De fet, un dels motius que han portat Roberto a tirar endavant aquest treball té un motiu històric familiar, i és que el seu avi va participar en la construcció activa d’aquests búnquers.

Aucun commentaire: