L'ORENETA I EL
PARDAL Armand Aloujes.
Una oreneta, un dia, cansada de volar sobre les Albères, prop d'un pardal va venir se posar. Qué fas aquí, diu el pardalet nostre, en aquest ossell negra : « Me descansi una estona i me vaig no com els estornells que ens acaparen ! I tu, pardal ! Sempre en el teu patrimoni, mai cap idea de passeig, història de escorcollar els entorns ! Nosaltres no fem que volar, tot en cassant mosquits.
Després, fem els nius nostres amb fulles i morter, à l'abric de la tramontana, no com els vostres que son fets en plumes i paper... ! Escolta-me pardal, si vos dema anem a Perpinyà. Quan tu seras a Cornella o a Canet, jo ja serè à la llotja o sobre el Castillet, i això sense me cansar !
Més, perquè no vindries à casa nostra en Africa, lluny d’aquí. Series bé rebut i te ferien un niu, com els que fem aquí. De menjar, tenim el que cal i sense pregar ! Es molt agradabla de me convidar així, Però no poc, me cal cuidar de la mainada. L'hivern tenen menester de jo. Desprès sem acostumats de viure aquí. Per menjar nos falta res. Els homes sovint donen pa del llur forner, i sem bé amics amb ells La natura ho vol així, i el rei dels ossells, l'aguilla ; nos ho consella...
Escolta, oreneta, diràs als teus germans, que si algun vol anar sota un altre covert, si res no es guanya res no es perd. Foto : Una oreneta petita dins el niu.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire