L’ALBER. MAS DELS AVIS. L’Andreu
Capeille
Joan Mirall es mirava el seu fill,
tot pensant a la passejada que demà farien marxant pel camí de la Massana, car
res no val una volta pels camins amb la fredor de l’hivern. Jordi, segut davant
de la xemeneia, mirava els ulls del pare de qui els records passats
s’emportaven l’esperit.Els ulls tenien el color de la
ràbia, no era tan solament el color de la flama del foc, sinó el sentiment ben
fort d’ésser un conservador de la saviesa.
Ara pensava a la brutícia deixada durant
l’estiu per la gent d’altres llocs, i que ell Joan, home de sang calenta no
podia admetre. Més el temps passava, més els ulls
es tancaven.
- Pare ! - cridà en Jordi -, ens
caldria anar a dormir, si demà volem ser en bona forma per caminar a l’eixida
del sol.
Dins la masia el silenci i la calma
es barallaven per matar el soroll del rellotge de peu ; només la respiració de
la llar el trencava per moments. A fora, la broma queia sense ofegar la calor
tranquil.la de la casa. Cal dir que el mes de novembre
s’acabava, la naturalesa tenia un aire de tristor sense flors ni cel blau.
Passada la nit, en Joan aixecat amb el dia, mirava per la finestra la calor
difusa que no volia traucar.
- Jordi ! és l’hora, et pots vestir
com cal, a fora el temps no és caliu ! La llet t’espera, i després marxarem.
Això realitzat de pressa, l’esmorzar
dins el sarró, i cap a la muntanya de la Massana. Ja el sol descobria aquell
paisatge magnífic on la vida començava a néixer sota el cim del serrat donant
reflexos rossos i daurats, el còrrec murmurejava entre els roures vells, mig
desarrelats pels temporals i el vent del sud, que aquí bufa sempre en tempesta.
La cascada del ”Salt de la Regina” feia un brogit que cobrien els crits aguts
dels pits-roigs que els seguien des de la seva partença. Pujaven de seguida cap al mas
Santena, per un senderol estret i pedregós, on la brossa amoïnava el caminar,
els castanyers com ciris despullats tremolaven encara de la rigor freda de la
nit.
Joan es recordava la vida passada
d’aquell mas en una visió ràpida i furtiva. El mas travessat per un passadís
estret tenia una deu a tres passos, ben adobada amb una taula de pedra, que
segurament era un antic dolmen puix que hi ha poc temps un jove havia trobat
una eina prehistòrica un ”allisador” utilitzat per acabar la forma final de les
olles de terra. L’aigua de la deu rajava massa
freda. Els va fer passar la set amb poca beguda i després agafaren el sender
que continuava més enllà cap al mas Pardès, sense quedar-se un sol minut en
aquell indret.
Passat poc temps que caminaven,
Jordi s’aturà un instant per escoltar intensament. Amb els ulls oberts com els
d’un mussol, mirava el retallament més enllà ; li semblava que la pols
s’aixecava i es demanava com, sense vent, aquell fenomen podia tenir lloc. Un
soroll venia de pressa. Veient la molt nombrosa horda de senglars grimparen sobre la primera alzina surera, i
les bèsties sense fer cap volta passaren recte vers una petita bassa al mig
dels castanyers.
« Nen, seria hora de baixar de
l’arbre ! no som moixons ! quan penso que els caçadors s’estan hores a buscar
aquests pobres senglars ! ». El prat del mas Pardès era aquí, Jordi encara
emocionat buscava una pedra per seure un moment devant la ruïna. En front d’ells les ametlles
amargants feien penjarells a l’extrem de les branques on les fulles havien
caigut feia poc temps.
Jordi, apa, queda encara camí !
Ja el campanaret de Sant Llorenç
traucava passat la cimera dels arbres. La sendera començava entremig d’un
planter d’aranyoners, fruita blava, de la qual abans l’àvia en feia una
confitura de sabor fina. Ara tot això descuidat, esdevé la cacia dels merlots
quan la gana es fa sentir, poc temps cal per acabar d’arribar a la capella. La contemplació de la petita i ben
proporcionada capella dedicada a Sant Llorenç del Mont, voltada d’alzines
sureres, fa una impressió de quietud. Al fons la mar verda i el cel nítid fa un
viu contrast amb la pedra grisa de l’edifici del segle XI.
Aquesta visió no fatiga mai. És
propi del romànic d’oferir-se en la pau la força tranquil.la de la seva
solidesa.
- Veus, Jordi, a principi del nostre
segle la gent dels masos venia aquí a celebrar qualsevol festa, oficis dels
Diumenges, bateigs, etc... i sobretot la festa del sant, el dia 10 d’agost.
Això dit, amdós baixaren per la
drecera fins al mas ”Calet” ruïna magnífica sota l’ombra de les acàcies. Al
davant d’ells el camí s’eixampla i va pujant cap al mas de l’ós, o Piquemal.
- Estic segur que els turistes deuen
fer aquí moltes fotos -diu en Jordi-. Ara som en un balcó natural dominant el
Castell de Valmy. La pedrera de caolí, que serveix per a la fabricació dels
plats de porcellana, procura una visió de plaga dins aquell indret privilegiat
de la vall.
Ara hauran d’anar a la collada d’un
bon pas si volem ser a les onze a Font Andreu. Arribar al mas de l’Ós és com si
entréssim en un altre horitzó a la recerca del misteri passat, fa seixanta anys
! Joan després d’haver reflexionat una
estona parlà a en Jordi :
-
Recordo els drames que el mas Piquemal ha viscut.
Era
al 1920, Piquemal i la seva muller, d’uns seixanta anys cada u, vivien al mas.
Ell, era un català típic, amb barretina vermella i negra, faixa portada amb
amplitud. Passava per ser ric ! Ric de moneda d’or, car exigia els
pagaments en aquest metall. Cadascú coneixia l’exigència de l’home, sobretot
els qui freqüentaven les muntanyes alberenques : veïns, llenyataires,
contrabandistes... En Quim doncs, home dubtós i
contrabandista, havia ja passat alguns dies a la presó de Ceret.Aquest hivern 1920, en Piquemal, un
planter de castanyer venut, com sempre pagat en or, era tranquil a casa seva.
En Quim potser coneixia la transació ? El quatre de març Quim i un company seu
es presenten als amos del mas. Pregunten si els volen donar el dinar ”en
pagant”. L’amo els fa remarcar que no és dins els costums seus de presentar la
nota.
- Aquí la taula s’ofereix ! ja ho
saps tu, Quim !
Durant l’àpat, la conversació va ser
molt animada, i després es va degradar. Veient això, la mestressa va dir :
- Mireu ! els duaners no son lluny !
En Piquemal, home de bé, no va
comprendre les paraules astucioses de la seva dona. Tot rient va cridar :
-I bé ! ja ho saps que els
duaners fan rondes sempre per l’Albera ! L’àpat acabat, Quim diu :
Puix
que els duaners son vora la casa, marxarem. Piquemal ens ensenyara un amagatall
per a passar-hi la nit.Una
vegada la porta travessada, mai més en Piquemal no va reaparèixer . A dos
cents metres del mas, els dos bandolers feriren malament el pobre pagès a cops
de roc, i tornaren cap a la masoveria.Sense
ser tranquil.litzada, la senyora Piquemal decidi de rentar-se una mica. Va ser
sorpresa veient el dos contrabandistes que tornaren solq.
-On és el meu marit ? Què li
heu fet ? No l’heu matat almenys ? -No dona, respon en Quim. No trigarà
a venir
Tot
seguit, l’estaquen, preguntant-li l’indret on amagava l’or. Ella, coratjosa va resistir
sense obrir la boca.Veient
aixo, forfollejaren dins els calaixos, armaris, en tota la casa. Entre
temps : la desgraciada va reeixir a alliberar-se i cames al coll, cap al
mas Consol.El
llenyater d’aquell mas, sorprès per aquesta actitud, es va fer explicar la cosa
i tornaren al lloc del drama.
En Quim i el seu company, destorbats,
van fugir de pressa ! Pero, malauradament en Piquemal, ferit, rasclos,
retrobat, va morir dins el braços de la seva muller. Com
és trist tot aixo ! Ei Jordi ! no en ploris, home. Encara en 1938,
se’n van passar d’altres, pero com que t’entristeixes tant te les contaré un
altre dia.
El
cami continuava….La collada se’ls presentà a ells.D’aqui
es veia l’antiga abadia de Vallbona niada entre el caseriu del Rimbau i la
majestuosa torre de la Massana.
II
Miquela, la mare, nascuda Gelis,
havia sempre viscut al mas ALBER amb els avis, d’ençà que els seus pares
s’havien morts, un dia de bon matí, baixant d’aquell mas on s’hi estaven de
sempre, dirigint-se cap al mercat de cap
d’any a Argelers. Mai no oblidaria aquest mal parit de 1 de gener, on cavall i
carro, es van estavellar al seguit d’una ruptura de l’eix de la roda.
Ella, de petita va ser estimada en aquell brèssol
d’amor, l’àvia en savia de coses de casa, més que de lletres, per això, la
feina laboriosa no l’esglaïa mai.
Ara fent, davant del pedrís del mas,
pelava els llegums per a la sopa, de segur quan en Joan i en Jordi tornarien,
serien morts de gana. L’aigua dins l’olla, fremissava, el seu xui xui, s’oïa de
fora, indicant que era a punt per a ficar-hi els llegums per que l’escudella
sigui bona de debò, i ben cuita a poc a poc al damunt de les soques de
rabassons, proveïnts d’una vinya arrencada l’hivern passat.
En Joan i ella, estudiaven a la
mateixa escola primària que juntaposava l’església Nostra Senyora dels Prats
d’Argelers, és aquí que l’amistat que tenien, de més a més, va millorar, fins i
tot que un dia de setembre, el de la festa major dels Sants Cosme i Damià, les
ganes d’estar-se per sempre units van declarar-se. El matrimoni Joan i Miquela Mirall,
va nèixer aquest dia de festa major ! quins dies tant feliços passarien dins el
mas dels avis ! Mentre que ella rumiava, Jordi i el
seu pare s’apropaven del mas, la nit entrava fredolosa, un aire de mar
gronxejava les branques dels arbres per treure’n les fulles seques i fer lloc
als ocells que hi solien dormir ; n’arribaven de tot arreu, sols o en massa batzegades.
-
Pare, els ocells fan com nosaltres, després d’haver corregut la muntanya a
caçar granes, mira !! el dormir se’ls espera.
- Si que ho és, fan com tu,
recorda’t, què fas quan cansat d’haver-te divertit tot un dia festiu arribes al
final del vespre ? els teus ulls baixant les parpelles no son més aquí, i les teves
dues cames no són prou per ajudar-te a pujar al pis de la cambra.
- D’això se’n va riure ben fort,
tant i tant que la Miquela, sentint les rialles del nen, va aixecar-se per
rebre’ls amb encant.
Quina olor de sopa tan suau ! la
pensada d’en Joan va semblar bona a en Jordi que se’n va anar cap a la cuina. Primera peça de la casa allà on
vivien quasí sempre, havia estat aixemplada el dia en que el pare, al suprimir
una cavallerissa, va voler que per viure, s’estessin més aviat en llocs amples,
que viure en uns elements estrets. S’hi entrava per una porta de fusta,
d’aquella fusta d’alzines tallada de bona lluna, després d’haver secat uns
quants dies i ben airejada ; la visió espaiosa li donava un bany de dolcesa,
contrastant amb el remor del defora.
La Miquela donant una ordre « a
taula » vigilava la calentor del suc que feia ja globus arran de l’olla,
com una catifa d’or feta de fulles mortes, s’ho va fer venir bé, i va dir
: Doneu-me els vostres plats i digueu-me
prou !Això del sopar, era plé de virtut,
el repàs del dia anava fent la il.lusió del seu acabament. Com voleu que no sigui bo ! amb les
nostres hortalisses « no pot ser que bo » ! va dir en Joan convençut.
En
Jordi anava escoltant les reflexions dels pares, dels llegums, del fems de l’aviram
que engreixava el sol... dels porcs, dels formatges de cabra que es feien... !
On són els avis Miquela ? Ja fa més d’una hora que han pujat
al dormitori, ja ho saps passat les sis de la tarda, beuen llet, alguns
trossets de ”biscottes ” i cap a la televisió bocabadada davant ”Dallas”,
”journal Televisé”, o en « Guy Lux » o altres panxacontents de
servei. No cal estrenyar-se : se’ls hi acabarà l’alé de la vida, només
repartint il.lusions i somnis, llàgrimes, rialles sense avorrir-los, el nas a
la pantalla. Defora
queia la nit, ben negra i descansadora. Miquela desparava la taula, mentre que en Joan segut
dins la poltrona prop de la xemeneia, mirava la pantalla tot donant l’ull al
petit gatet ”Zig” jegut dins un banastell de collir préssecs.
Mirava i no mirava, el seu cap tenia
imatges de la seva vida enrera, li va venir com un llamp, les cares del seus
pares, morts fa temps. Pastors eren, conduïnt un petit ramat d’ovelles que vigilaven, ell
tocant la gralla, ella rossegant una saca de jute on emborrava herbes per les
niades de conills que criaven. Només en Jordi desitjant una bona
nit, el va treure del seu pensament i amb la muller pujaren al llit.Abans d’adormir-se es posà a llegir,
un mica un llibre d’en Joan Sebastià Pons, ple de poesies, s’havia adonat que
”aixins” de llegir, se li venia millor la son. Apagant el llum ; va estrènyer
la mà de la Miquela, unes abraçades i la nit passeria bé descansant l’afany de
casa.
Desembre, pel campestre, no i cal
perdre temps, les jornades van curtetes, això tots els pagesos ho saben.
S’aixecà en Joan, el podar de la vinya l’esperava. Abans de marxar va netejar
la cendre del foc de la vetllada que s’havia consumit tota la nit. Encara hi
duien brases que no tirava mai en qualsevol lloc. Les guardava dins una fossa
on es barejaven amb totes les deixalles de casa. Tothom sap que aixo enriquia
la terra, res no es perd i és més sanitós que engreix.
S’apuntà alhora l’esmorzar dins el
sarró de pell, dues o tres llesques de pà, un pam de llonganissa, la bóta de vi
i un got de terrissa perqué sabia que aniria a la deu sota el mas d’Amunt,
l’aigua i és tant agradable potser
rovellosa. Deixant dona i nen dins el mas Joan
se n’anà les estisores de podar penjades a l’espatlla, la calentor de la llar
encara a l’esquena.Sabia que a la Miquela no li faltava
treball amb el de casa, i que en Jordi marxaria damunt la seva bicicleta, cames
avall vers el C.E.S. en front de l’estadi Gaston Pams.
Fent el camí veia més ença d’ell, al
peu de la capella N. S. de Vida, les
cases que com més anava el temps, creixien com bollets cap a la muntanya.
Un quart d’hora de caminar, sadollat
d’haber pogut passar al gual, la vinya de garnatxa es presentà ; dins l’ermot
veí hi tenia un orri on el seu pare preparava els formatges i, on al davant els
moltons pasturaven, al mig, un petit gorg que recollia les aigües de pluja per
abeurar les bèsties. Ell penjà el sarró a una branca de figuera i començà la
poda. Les deu tocaven al campanar del vilatge, es va asseure al peu de les
pedres i va posar-se a menjar amb candeletes.
Sense miraments, el panorama
desfilava davant ell, de la punta de Leucate fins a la sorra grisenca del Racó.
De seguida un ”jaupament” va treure del seus ulls l’horitzó ; era el gos de
casa, en Tom, el qual durant mitja setmana seguia la gosseta del mas Torrent,
estava content de si mateix, tot bellugant la cua amb un moviment envoltant com
les hèlices d’un avió, girava a l’entorn del seu amo, i « jaupa que
jauparàs », les orelles de « cap reravall ».
- Aleshores, en Joan feia com si de
no res, i en Tom queda moix.
- A la fi va girar-se : Què et passa
? què tens ?
Ell s’ajagué en un racó, el pit
sofrenat d’haver tant corregut pels senderols, a trobar on l’amo, parava. Ja ho sabia el que en Tom volia ! la
fam l’apressava, llavors mirà en Joan, com si li expliquès que el seu estómac
estava a la dieta des d’alguns dies. Treient, un bocí de pa, i dos dits
de llonganissa que quedaven de l’esmorzar, els donà a en Tom que se’ls va
prendre amb delicadesa com si fossin un àpat deliciós. Pero el temps de fer oi ! amb
bocades rapides s’ho menjà tot.
Mai anava sobrat, passava el mateix
al mas, a l’acabar d’un plat esperava l’altre, i si a l’espera a la Miquela
portant plats se li queia quelquom, el sol esdevenia net i escurat. Fidel, la
vida a casa li semblava bona, i a jutjar per les seves demostracions, no
l’hauria canviat per la més bonica masia de pagesos. Sentia afecte par la
Miquela, però en sentia encara molt més per en Joan. Fent-li una carícia,
corria ambuna sobreexitació fabulosa, escoltant en Joan ulls il.luminats, com
si les seves mirades badaven l’immaterialitat o els embolics d’una vida de gos.
Tranquil, el cap sobre les potes, rumbejava, fins que algunes puces el destorbaven
de la seva quietud d’abans. Per tant dòcil que era, tenia un inconvenient, però
menor ! una mica lladre !
Genial, audaciós, el seu nas,
veritable màquina d’ensumar, se les flairava totes, ratonets, conills, ocells,
que siguin de bé agafar, o, el descobrir d’una peça de caça ferida dintre d’un
avenc al mig d’una brossa impenetrable. La Miquela deixava un tros de pa
malendraçat, apa ja el tenia ! Un mes de juliol, arribà la cua enlaire al mas,
un pollastre sencer i ben rostit dins la gola que certament havia subtilitzat a
uns excursionistes esbojarrats !!
En Joan, l’estimava el mateix, es
deia que aquesta « broma » de robar se n’aniria naturalment, sense
castigar-lo massa. Comprenia que era ben admirable la llestesa del Tom.
Suportava totes aqueixes coses ben greus, tanmateix, en gràcia dels seus bons
serveis també dels seus sentits i de la seva ben bona agilitat que utilitzava
pels singles de l’Albera per trobar-lo.
Se recordava que un dia anant fer
l’abast al poble, esperava el seu tomb davant el taulell frigorífic del
carnisser. Era en el mateix moment que, al descarregar d’un camió del carnisser
majorista, un empleat s’havia descuidat una caixa de plàstic plena de peus de
porc, Tom sense atabalar-se, clavà les dents, s’emportà allò de fer ollada, i
sense parar-se potes amunt cap el carrer llarg.
La gent que se’l mirava mig
espantada, feia xiscles, donava a en Joan que el seguia el lloc on era. El va
trobar no gaire lluny allargat al pedrís de l’església rosegant l’os. Va ser
bastant venturós de treure-li de la gola ! tot guinyolant.
Dintre el magatzem les dones
xerraven... era una vergonya deixar els gossos actuar com si no res, ”tindrien”
de no permetre les bèsties sobretot en una casa de carn etc...
Quan
en Joan va passar l’entrada, de comarejar s’aturaren les dones : de cop ell
adonant-se d’aquell silenci fugaç, preguntà : què passa aquí ?
Ulls que se’ns volien sermonejadors
acusaven l’amo del gos ! malgrat en Tom no era aguissat. La gana no era pas el
motiu determinant de les seves malifetes puix que podia comptar quel seu plat
preparat per la Miquela dia per dia, puntualment l’esperava.
El somriure del carnisser resultava
tan inharmònic amb l’austera serietat de l’entorn que fins en Tom se n’avisava.
Joan d’un perdoneu-lo, mirà el gos amb la cara plena d’una gran pietat i de
reprotxes. L’amo de casa bon comerciant, deia que això era la falta del minyó
que havia deixat la caixa al sol, que només un gos no és una persona, que una
altre vegada posaria mes atenció... i se’n podia fer seu aquell peu de porc mig
rosegat que el feia salivar.
Se l’estimava aquell gos ! a fora
sentint la gent vora ell, grunyà la bèstia ; per fer callar-la en Jordi
l’acaricià al llom, de cua al cap, la caricia més agradable que li anava bé.
Del temps que pensà tota la
història, les estisores podaven, el sol en un cel blau fresc feia que
avancessin les hores cap al migdia, apropant el moment del dinar. Uns minuts
després, desvallà pel vessant de Valmy, entorn d’ell regnava un silenci
absolut, al darrera s’obria la visió del turó del Puig de Miravent semblant un
con truncat, amb la ruïna d’una torre arrasada ; més ençà del vessant l’ample
finestral de la sureda deixava mirar la faixa rogenca dels conreus argilosos en
contrast amb la verdor fosca de la muntanya d’alzina surera. Ara el sol queia a
plomb i l’aire s’havia encalmat. En Tom i ell perceberen prop del mas, la
Miquela cantant estenent la bugada d’aquell matí, la xemeneia amb el seu fum
nebulós de bona olor d’estofat acabava a inflamar els seus estómacs.
Quatre crits, quatre ”jaupaments”
indicaven que no eren lluny de seure’s davant els plats, i cames ajudeu-me
arribaren al mas, passos allargats desitjant veure amb nou ànim la Miquela.
III
Tot just la sortida de casa del seu
home, la Miquela, no necessitava pas plantejar la rutina de la jornada. En
veure el mas, obrat de pedres polides pel sol i les intempèries, la forma
estranya dels afegits del anys li donava importància.
Com la majoria del masos, cuina i
menjadors era en la mateixa sala amb prou confort. A l’hivern aprofitaven de la
xemeneia perquè la llenya abundant no faltava mai, alzines, roures, soques de
vinya, de bruguera, i branques seques que la neu trencava a
« desgall ». Un butà, l’aigüera de marbre blanc, una nevera amb
congelació.
Baixà en Jordi, decidit per anar al
col.legi, tocava dos quarts de vuit al rellotge de peu, ja cara rentada al bany
del pis, la llet calenta se l’esperava damunt la taula ; després d’haver-la
bugut es vesti calorosament, cartera a l’esquena, petons als avis, a la mare, i
apa fins el vespre. Ho és que al migdia menjava al refectori amb tots el seus
companys.
El nen a l’escola, la Miquela
començà a fer la neteja dels vells mobles dels avanpassats. Aquells lluïen amb
l’esplendor que els pertoca. La cera feta de casa amb la resta de les bresques
de mel, que encara duia més resplendor a la peça. El seus ulls se li encantaven
en l’escena descançadora d’un pintat de Cotlliure i d’un altre del Racó, fets
per l’avi i ficats de banda a banda de la llinda de la xemeneia, la qual en el
seu mig, aguantava un plat per posar ostres, record d’un viatge a Bretanya. A
la planta baixa, neta del paviment al sostre, l’escala de faig pujava al pis on
hi havia tres cambres, la dels avis la més assolellada, la d’ella on les
millors hores de la seva infantesa passaren, que és ara la del matrimoni, i la
d’en Jordi que donava cara al poble acabava l’estatge. Sense descuidar el bany
que justava els graons. Si no era dia de bugada, perquè el temps era fosc o
emboirat, o bé no hi havia prou roba embrutida, la feina no faltava pas.
Preparar l’àpat, l’ajuda de la Maria l’àvia, permetia de fer-ho bé sense
córrer, ella coneixia els secrets de la cuina ben feta amb coses simples, li
agradava ser amb la Miquela, aixi es passava la matinada d’un tret, no tenia
ànsies de res, llevat sobretot quel seu home en Jaume sofria de bronquitis a
més de reume als genolls, i a
vuitanta-vuit anys, és ben bé tenir salut ? no ! Ell s’estava la meitat del dia
dins la cuina, i si el temps permetia ser fora, se’l veia al sol fins a les
quatre de la tarda fumant la pipa o tocant la gralla com al temps on era pastor
ajudant els seus pares
La Maria el vigilava sempre, penseu
! més de cinquanta anys de vida casats ! La Miquela era educada com si fos la
seva filla, i aquella sol.licitud de l’àvia la fascinava donant-li equilibri
dins els batres de la vida. Vida normal no patia mai de solitud posant afany a les tasques habituals, com ho fan
totes les dones que viuen a pagès.
El dinar passat, coberts endreçats,
cada tarda seient darrera els vidres del menjador, xerraven fent punta,
escoltant el piu piu dels pardals que niaven al teulat, sota les teules davant
els canals de terrissa verda, o bé dies de mal temps, sentien caure la benèfica
pluja o esperaven l’arribada vespral de la boira. A vegades la Miquela obria un
llibre o cosia els esquinços fets als vestits de treball de tots.
Aprofità també per recordar-se la
seva infantesa.
IV
Recordeu-vos, ”Mémé”, quan de petita
baixar al vilatge no era gens fàcil. El camí de terra feia més lluny l’escola.
Dies de secades, ventejat per aquesta tramuntana freda ! que no deixava bé
respirar, un xàfec inopinat i us quedàveu remollat de cap a peus ; sense
comptar que el fang argilos llenegosa donava aires de pista de gel. En aquesta
època de fred, totes les meves companyes eren més refredades les unes que les
altres.
Dies, sembla un concurs d’esternuts
i hom se’n reia. D’escalfades les classes n’eren gens, l’estufa de carbó donava
una mica de dolçor en fi de jornada, això de suficient no n‘era. El dits
embalbits, les mans d’alguns disfressats de guants de llana que les lletres posades en línia al quadern,
semblessin canyes empentes a barallar-se sota el fort vent
« canigonenc ».
”Nina”
et diré que de maldecaps n’he tingut amb tu. Un dia del mes de febrer, la neu
fosa i la pluja per sobre els camps, els còrrecs que vessaven una mar, t’havies
arreplegat un ram d’aigua i vas quedar-te xopa. Però això no és res.
Aquest dia doncs, tornaves de
l’escola a un quart de cinc la pluja no s’havia parat, la tarda foscosa sense
ànima, la por arribava a l’extrem per tu, i jo a l’espera de la teva vinguda.Es
així que veient que el temps passava de pressa, vaig donar-me compte que potser
ja, era hora d’anar a veure si arribessis pel camí.
En Jaume, exclama amb angoixa, Maria
ves a veure si la nostra « nina » és a punt d’arribar ! D’aquí a poc
temps caurà la nit i no voldria que s’hagués caigut en una trampa per la nostra
culpa. Sortí de casa amb dos paraigües, el seu i l’altre per la nena. La Maria
segueix avall del passeig dels Alzinars ; com era trist, entre la claror
de la boira i les transparències baixes del ponent ; més enllà el mas Rafalot
arran del turró semblava un retrat menjat pel sol i els anys ; de més la
pitrera oprimida, vaig cridar : Miquela ! Miquela ... Les males idees, els
dubtes, la por, aquesta por ofegant em van fer que, impulsivament sense
encomanar-me a Déu ni al diable vaig llançar-me de seguida cap el bosc on el
camí passava.
Fins ara, aquella caminada li va
moldre el ossos, aturada en el gros roure més que centenari, el soroll de
l’aigua del torrent semblava a prop, rumiava. Si la Miquela volent fer-ho més
curt, s’havia anat per la drecera ? És així que es dirigí seguint el camí en el
lloc on la passarel.la del Dragó travessava les aigües boges i on la força del
corrent s’emportaria cap al mar la seva desafortunada neta.
La Miquela, després d’haber-se
adonat que no hi havia manera d’anar a l’altre banda del Dragó, va voler marxar
enrera, però una de les arrels d’una soca de ginesta que riberejava, va
agafar-li el peu, per deixar-la amb el turmell ferit a més d’una revinclada i
va quedar-se seguda aquí mateix sota l’esguard de Déu.
Els seus ulls amb incertesa miraven
per veure si algú podria salvar-la, al moment on va sentir els crits de la
”mémé” que es feien més clars. Miquela ? ... Miquela ?
Déu meu, ajudeu-me invocà la Miquela
per no defallir, quand l’ombra de l’àvia va aparèixer a deu passos d’ella.
La Maria si ho gosés, correria per
sentir amb més intensitat el cor de la seva neta ; passà el pont del Dragó i
l’agulla d’en Salleres per trobar-se al davant d’ella ; s’ajupí a la seva vora
i agafant-li la mà per aixecar-la se’n
tornaren pujar cap al mas. Maria en aquesta época no tenia més que cinquanta
dos anys i en quatre gambades la portà al través dels boscos espessos fins que
s’arribà la nit.
Rememora-t d’una altra ! la guerra
d’alguns mesos acabava els seus estralls, la collita del blat passat bé, per
falta de gasolina el pagesos d’Argelers de cap manera no podien batre els
cereals, sinó que amb el flagell. Però amb la quantitat de la segada, la mà de
l’home no era bastant suficient.
El municipi de llavors, instal.là
una batadora mecànica que engegava a l’electricitat al lloc dit el ”Porcariu”
on abans a principi del segle, tots els porcs del vilatge quedaven presoners a
una estaca.
Vet aquí que un dia del mes de
Juliol, baixavem un viatge de blat i civada d’uns vint sacs, a l’era, de cara
al vell col.legi. Caldria espavilar-se, si volem ser
d’hora al lloc digué en Jaume !
-
Per anar més de pressa amdós caminavem del mateix pas que el cavall, tu damunt
el carro somnolent, vestida en un tres i no res de roba lleugera, peu descalç,
amb la cara embrutida de confitura de fruita d’aranyó del pla del mas Pardès. A la sortida del nostre camí, en
Jaume dirigí el carruatge vers el ”Porcariu”. Allà una cua per menys de una
dotzena de carretes s’esperaven per feinejar a desempolsegar les granes, per
després netes omplir-les en saques de cinquanta quilos. Obligats d’esperar un parell
d’hores, la Miquela, en veure d’altres infants com ella, demanà d’anar amb ells
per jugar una mica dins el poc d’aigua de la Massana.
-
Pots anar-hi, però fes atenció de vigilar el moment d’entornar-se’n.
-
Com sempre, la mateixa resposta fou donada als avis.
Cal
dir, que de caparruda, mai de la vida no n’eres. Vas dir un sí, i se n’anà cap
el riu.
Et
dius ? va preguntar un « ninot » més eixerit que els altres.
Miquela
... - Com ? Miquela respongué una vagada més.Alhora,
començaren a jugar sense adonar-se’n, ni de l’hora, ni dels pares.
La
vora del riu, herbosa i neta en aquesta època, permetia de caminar fins
l’hostal del ”Bon Vivant ” on les aigües estanyejaven. Més lluny el camí
esdevenia sender entre bardisses espesses, i ben aviat començava el petit bosc
de la Verneda. Finalment el bosc va començar a aclarir-se, al capdamunt es
tornava ja a veure el cel blau i la seva escalfor d’estiu travessava el cos. A
tarvés de la brossa, una construcció de rajoles era al mig de la clariana. La
Miquela pensà que la forma arrodonida i misteriosa, era l’estança d’algunes
bruixes, se’n va anar al seu davant xino-xano, el cor estret de mitja angoixa.
Els companys, fent cercle al
voltant, però llunyans, l’interpel.laven ?
Què
veus ? Què és ?Quedava
muda !
Era
com si hagués, en aquell moment, fixat tota l’atenció lluny dels altres, i dels
amics que l’envoltaven, tenia els ulls fixos a l’entrada amagada d’un peu de ginesta
groga ben florida, una reixa de ferro rovellat tancava l’obertura, a dintre una
claror difusa feia més gran el misteri. De cop i volta, un brogit nítid
trencà la calma de l’enviró, s’apropà i mirà més bé, a través de les barres.
És una font, és un font ... cridà ! Aleshores, tots acorrien amb poc
corratge. Si que ho era ! La torre de Pujol d’un sorgir massis envaïa el poc
d’horitzó, aquesta font fa temps, alimentava d’aigua fresca i pura els homes de
guàrdia de la dita ”Granja de Pujol”. Els més aventurosos volien entrar,
però ningú en primer.
Tu
Miquela vols entrar ? et seguirem a visitar-la. Ella
s’hi va acostar probant d’obrir la reixa amb les dues mans que relliscaven a
l’humitat del ferro. Passà un moment a provar amb força de treure el forroll
que tencava l’entrada, ella no podia sola, els companys varen venir a dos o
très per aconseguir l’obertura d’aquesta escotilla. La Miquela, enardida, intimà els
companys de seguir-la. Però no era gens fàcil. Un metre o més quedava per
arribar al fons. Les mans enganxades a les dels altres nens, va tocar una pedra
baixa, hi era ! I
què ? digué per l’obertura el qui la tenia, què hi ha d’estrany ? Tot deixant
de mantenir-la ! Ja els seus peus tocaven l’aigua freda.
Res,
només aigua, la podeu atènyer també vosaltres, tot aixecant el cap vers els
seus companys. S’adonà que no hi havia més ningú.
Va saltar enlaire, les seves mans agafaren la reixa que de seguida va
tancar-se Cridava, plorava, els peus xops, la
roba embrutida, els genolls esgarrinxats, l’estómac amb un estremiment
imperceptible, càlid que li pujava fins als ulls. Què dirien el avis pensava ?
Mai havia desobeït !. Els altres veient que el temps de la
matinada passava, no volien fer salat, deixaren la Miquela sola.
Ella no volia pensar ! es veia
atapeïda en la fosca la cara en descomposició, inquieta, el pitjor de tot és
que més es feia tard, més el seus avis anirien tormentant-se de la seva
absència.
A l’era, mentre que en Jaume acabava
la ventejada del gra, la Maria, la mirada cap al lloc on la nena es divertia,
no va veure gens de mainada. Preguntà els uns i els altres per saber la
direcció presa de la banda, en Jaume també s’hi posava. La joia i crits
infantils els van treure de les preguntes. deuen arrivar ! Nens veniu aquí !
com no hi ha la Miquela ? Torneu cap aquí immediatament ! On l’heu deixada ?
Cridà el seu avi. La boca clavada, un nen més gran
arrufà les celles, fent gestos per explicar on era. En quatre passos, el camí,
el sender, el bosc, la clariana es presentaren. El front i les mans molles, els
bàtecs del cor comprimien el pit ample d’en Jaume que la por rosegava.
Coneixia, la font, a l’hivern
l’aigua raja ben fort, però ara potser seria eixuda ? Un ho ho ! Ho ho ...,
l’avisà que la Miquela era dins la font. La noia veient-se’l, va plorar
encara més, emportada pels seus nervis. L’agafà als braços avall, content
d ’haver-la salvada.
Apa Miquela ! tot estrenyent-la
damunt el seu pit amb fortes abraçades, és hora d’entornar-nos,
« Mémé » t’espera el sarró apuntat, i sense dir-li res més tornaren a
l’era. L’àvia els ulls encara lluents de llàgrimes, donà unes carícies a la
cara de la nena sense paraules, com si fossin obligades de sortir per força.
L’acabar de l’àpat, la tarda
calenta, el llarg camí del mas, l’horitzó de l’Albera, esborraven un dia com un
altre. El carro pujava, emportant-se’ls,
camí amunt, vers el mas Alber.
”Tom”, la Miquela, en Joan, en
Jordi, fins i tot el gat ”Zig” escoltarien un dia o un altre, aquestes tan
maravelloses històries d’una vida consistent, de temps dificils però atraients
en un mas de l’Albera. Però això ... serà un altre dia, segurament en d’altres
llocs !