De Cerbère au Pic Neulos et de la Tour Massana au Boulou. Histoire, Patrimoine monumental et Naturel. Vie quotidienne. Événements. Revues et Livres. Littérature. Gastronomie et Vins.

dimanche 30 août 2020

45° Aplec de la Sardana d'Argelers

 ARGELÈS - SUR - MER DANSE SUR UN AIR DE SARDANE

Contact presse : Armelle Vaginay-Jourda - 04 68 81 10 15 - avaginay@argeles-sur-mer.com. Victorien Pierrugues : 06 74 56 27 95. Office de Tourisme - Place de l’Europe - 66700 Argelès-sur-Mer

PLACE GAMBETTA. DIMANCHE 6 SEPTEMBRE 2020 

Argelès-sur-Mer accueille son 45ème APLEC de sardanes !

Dimanche 6 septembre dès 10h30, la Place Gambetta vibrera au rythme des plus belles sardanes du département. Argelès-sur-Mer, en partenariat avec l’association « Foment de la sardane », vous propose un voyage dans l’univers de la sardane et de sa pratique, lors de ce grand rassemblement sardaniste.

Cette danse traditionnelle connaît aujourd’hui une grande popularité. Pratiquée en Catalogne depuis le XIXème siècle, la sardane actuelle représente un symbole fort de réunification des peuples catalans et insuffle un mouvement dansant très moderne.

Que vous soyez connaisseurs ou simple curieux et amateurs, c’est le moment de découvrir ce superbe spectacle qu’offrent les sardanistes. Ces professionnels seront là pour vous initier et vous convier à entrer dans cette ronde fraternelle et suivre son rythme.

Les cobles « Tres vents » et « Nova Germanor » donneront le tempo pour des sardanes classiques combinées à de nouvelles compositions.Bien entendu, cette journée se déroulera dans le respect des mesures sanitaires en vigueur, définies par la Fédération des Sardanistes du Roussillon. Les rondes seront formées de 12 sardanistes et espacées de 2 mètres, du gel hydroalcoolique sera à disposition.

Danse, tradition, culture… à partager à Argelès-sur-Mer !

Programme complet :

→ 10h30 : Passe-ville avec la Cobla « Très Vents→ 11h : 5 sardanes avec la Cobla « Nova Germanor » → 15h : 13 sardanes

 

samedi 29 août 2020

Conte de Nadal

 CONTE  DE  NADAL.  Armand Aloujes.

     Es sota una palmera, que l’Ahmed, un nen del poble, hi té consell. Tota la mainade s’afanya prop d’ell, per l’escoltar. A l’entorn, les vaques i les cabres d’el ramat, exasperades par les muscas i mosquits, recerquen algunas mates salvatges, més aviat  esclarissadas. L’escena se passa dintre aqueixos agrupaments de cabanas, bastides prop d’un pou, de la sabana africana . Nens i nenes, meitat desnudats, ulls i orelles bé overtes, escolten d’el brave Ahmed, tota la seva histori. «   El meu pare, diu l’Ahmed, me va prendre sobre el seu velo, fins la gran cuitat.

     Eri content i alegra de fer aquesta passejada. Dins els carrers, veien gens a bicyclette, o en auto ; Van entra en un café, on hi avia molte gent. Sobre una lleixa, una televisio mostrava, un home bé cofat, la cara amagada sota una barbe blanca. Una capa roja cobria el seu cos. Assagut sobre un trineu,  tirat per dos rens, anava, malgrat la neu i la fred, portar joguets a la seva jova clientela. En els uns una nina o pépa, d’altres un vélo, d’altres encara un balon de Futbol. Llavors, vaig demanar en el meu pare : «  Pare, perqué en aqueixos nens, aquest home porta tant de coses guapes. Perqué no ven aquí. Estimarien, també haver alguns joguets . Potser que no sem prou amables. ! Pare, responds-me » ?…Finalment, es l’ancian del poble, que me va explica !…Vaig doncs, repetir les seus paraules : «  Lo que aveu vist, se pratica dins aqueixos paisos, lluny d’aqui. Donen joguets perqué es una gran festa, que s’anomena Nadal.

     Es una festa de familia. Aqueixos nens i nenes, hauran bé aprofitat de la festa, pero, estan com dins una preso daurada . Aqui, teniu llibertat i natura. Guardeu per vosaltres una sort diferenta ; Els millors joguets son els que feu, qu’heu creat. Mostreu en tot el mon,  vostre joia, sense artifici. Correu dins la sabana, Canteu, Balleu, Crideu. Deixeu doncs a la vila, autos i televisions. En els consells dels ancians, quedeu a l’escolta. Guardeu el cap bé dret. Aqui, la felicitat, bé la fabriquem. ».

     Les paraules de l’ancian, que l’Ahmed, vénia de contar, en el peu de la palméra, en deixat tots els seus amics, un poc frustrats, i en pogut constatar, qu’els rics plaers, no son que caretes. Potser qu’un dia, aquest home, anomenat Nadal, a bord d’una piragua, vindra portar, en aquesta mainada, tot el ben estar qu’els hi falta, i aixo per l’eternitat

                                       Axi  sigui  sempre

A l'Albera, el mas dels avis

L’ALBER. MAS DELS AVIS. L’Andreu Capeille

            Joan Mirall es mirava el seu fill, tot pensant a la passejada que demà farien marxant pel camí de la Massana, car res no val una volta pels camins amb la fredor de l’hivern. Jordi, segut davant de la xemeneia, mirava els ulls del pare de qui els records passats s’emportaven l’esperit.Els ulls tenien el color de la ràbia, no era tan solament el color de la flama del foc, sinó el sentiment ben fort d’ésser un conservador de la saviesa.

            Ara pensava a la brutícia deixada durant l’estiu per la gent d’altres llocs, i que ell Joan, home de sang calenta no podia admetre. Més el temps passava, més els ulls es tancaven.

            - Pare ! - cridà en Jordi -, ens caldria anar a dormir, si demà volem ser en bona forma per caminar a l’eixida del sol.

            Dins la masia el silenci i la calma es barallaven per matar el soroll del rellotge de peu ; només la respiració de la llar el trencava per moments. A fora, la broma queia sense ofegar la calor tranquil.la de la casa.    Cal dir que el mes de novembre s’acabava, la naturalesa tenia un aire de tristor sense flors ni cel blau. Passada la nit, en Joan aixecat amb el dia, mirava per la finestra la calor difusa que no volia traucar.

            - Jordi ! és l’hora, et pots vestir com cal, a fora el temps no és caliu ! La llet t’espera, i després marxarem.

            Això realitzat de pressa, l’esmorzar dins el sarró, i cap a la muntanya de la Massana. Ja el sol descobria aquell paisatge magnífic on la vida començava a néixer sota el cim del serrat donant reflexos rossos i daurats, el còrrec murmurejava entre els roures vells, mig desarrelats pels temporals i el vent del sud, que aquí bufa sempre en tempesta. La cascada del ”Salt de la Regina” feia un brogit que cobrien els crits aguts dels pits-roigs que els seguien des de la seva partença.  Pujaven de seguida cap al mas Santena, per un senderol estret i pedregós, on la brossa amoïnava el caminar, els castanyers com ciris despullats tremolaven encara de la rigor freda de la nit.

            Joan es recordava la vida passada d’aquell mas en una visió ràpida i furtiva. El mas travessat per un passadís estret tenia una deu a tres passos, ben adobada amb una taula de pedra, que segurament era un antic dolmen puix que hi ha poc temps un jove havia trobat una eina prehistòrica un ”allisador” utilitzat per acabar la forma final de les olles de terra.  L’aigua de la deu rajava massa freda. Els va fer passar la set amb poca beguda i després agafaren el sender que continuava més enllà cap al mas Pardès, sense quedar-se un sol minut en aquell indret.

            Passat poc temps que caminaven, Jordi s’aturà un instant per escoltar intensament. Amb els ulls oberts com els d’un mussol, mirava el retallament més enllà ; li semblava que la pols s’aixecava i es demanava com, sense vent, aquell fenomen podia tenir lloc. Un soroll venia de pressa. Veient la molt nombrosa horda de senglars  grimparen sobre la primera alzina surera, i les bèsties sense fer cap volta passaren recte vers una petita bassa al mig dels castanyers.

            « Nen, seria hora de baixar de l’arbre ! no som moixons ! quan penso que els caçadors s’estan hores a buscar aquests pobres senglars ! ». El prat del mas Pardès era aquí, Jordi encara emocionat buscava una pedra per seure un moment devant la ruïna. En front d’ells les ametlles amargants feien penjarells a l’extrem de les branques on les fulles havien caigut feia poc temps.

            Jordi, apa, queda encara camí !

            Ja el campanaret de Sant Llorenç traucava passat la cimera dels arbres. La sendera començava entremig d’un planter d’aranyoners, fruita blava, de la qual abans l’àvia en feia una confitura de sabor fina. Ara tot això descuidat, esdevé la cacia dels merlots quan la gana es fa sentir, poc temps cal per acabar d’arribar a la capella. La contemplació de la petita i ben proporcionada capella dedicada a Sant Llorenç del Mont, voltada d’alzines sureres, fa una impressió de quietud. Al fons la mar verda i el cel nítid fa un viu contrast amb la pedra grisa de l’edifici del segle XI.

            Aquesta visió no fatiga mai. És propi del romànic d’oferir-se en la pau la força tranquil.la de la seva solidesa.

            - Veus, Jordi, a principi del nostre segle la gent dels masos venia aquí a celebrar qualsevol festa, oficis dels Diumenges, bateigs, etc... i sobretot la festa del sant, el dia 10 d’agost.

            Això dit, amdós baixaren per la drecera fins al mas ”Calet” ruïna magnífica sota l’ombra de les acàcies. Al davant d’ells el camí s’eixampla i va pujant cap al mas de l’ós, o Piquemal.

            - Estic segur que els turistes deuen fer aquí moltes fotos -diu en Jordi-. Ara som en un balcó natural dominant el Castell de Valmy. La pedrera de caolí, que serveix per a la fabricació dels plats de porcellana, procura una visió de plaga dins aquell indret privilegiat de la vall.

            Ara hauran d’anar a la collada d’un bon pas si volem ser a les onze a Font Andreu. Arribar al mas de l’Ós és com si entréssim en un altre horitzó a la recerca del misteri passat, fa seixanta anys !       Joan després d’haver reflexionat una estona parlà a en Jordi :

- Recordo els drames que el mas Piquemal ha viscut.

Era al 1920, Piquemal i la seva muller, d’uns seixanta anys cada u, vivien al mas. Ell, era un català típic, amb barretina vermella i negra, faixa portada amb amplitud. Passava per ser ric ! Ric de moneda d’or, car exigia els pagaments en aquest metall. Cadascú coneixia l’exigència de l’home, sobretot els qui freqüentaven les muntanyes alberenques : veïns, llenyataires, contrabandistes...  En Quim doncs, home dubtós i contrabandista, havia ja passat alguns dies a la presó de Ceret.Aquest hivern 1920, en Piquemal, un planter de castanyer venut, com sempre pagat en or, era tranquil a casa seva. En Quim potser coneixia la transació ? El quatre de març Quim i un company seu es presenten als amos del mas. Pregunten si els volen donar el dinar ”en pagant”. L’amo els fa remarcar que no és dins els costums seus de presentar la nota.

            - Aquí la taula s’ofereix ! ja ho saps tu, Quim !

            Durant l’àpat, la conversació va ser molt animada, i després es va degradar. Veient això, la mestressa va dir :

            - Mireu ! els duaners no son lluny !

            En Piquemal, home de bé, no va comprendre les paraules astucioses de la seva dona. Tot rient va cridar :

           -I bé ! ja ho saps que els duaners fan rondes sempre per l’Albera ! L’àpat acabat, Quim diu :

Puix que els duaners son vora la casa, marxarem. Piquemal ens ensenyara un amagatall per a passar-hi la nit.Una vegada la porta travessada, mai més en Piquemal no va reaparèixer . A dos cents metres del mas, els dos bandolers feriren malament el pobre pagès a cops de roc, i tornaren cap a la masoveria.Sense ser tranquil.litzada, la senyora Piquemal decidi de rentar-se una mica. Va ser sorpresa veient el dos contrabandistes que tornaren solq.

           -On és el meu marit ? Què li heu fet ? No l’heu matat almenys ? -No dona, respon en Quim. No trigarà a venir

Tot seguit, l’estaquen, preguntant-li l’indret on amagava l’or. Ella, coratjosa va resistir sense obrir la boca.Veient aixo, forfollejaren dins els calaixos, armaris, en tota la casa. Entre temps : la desgraciada va reeixir a alliberar-se i cames al coll, cap al mas Consol.El llenyater d’aquell mas, sorprès per aquesta actitud, es va fer explicar la cosa i tornaren al lloc del drama.

        En Quim i el seu company, destorbats, van fugir de pressa ! Pero, malauradament en Piquemal, ferit, rasclos, retrobat, va morir dins el braços de la seva muller. Com és trist tot aixo ! Ei Jordi ! no en ploris, home. Encara en 1938, se’n van passar d’altres, pero com que t’entristeixes tant te les contaré un altre dia.

El cami continuava….La collada se’ls presentà a ells.D’aqui es veia l’antiga abadia de Vallbona niada entre el caseriu del Rimbau i la majestuosa torre de la Massana.

                                                                                   II

            Miquela, la mare, nascuda Gelis, havia sempre viscut al mas ALBER amb els avis, d’ençà que els seus pares s’havien morts, un dia de bon matí, baixant d’aquell mas on s’hi estaven de sempre, dirigint-se cap  al mercat de cap d’any a Argelers. Mai no oblidaria aquest mal parit de 1 de gener, on cavall i carro, es van estavellar al seguit d’una ruptura de l’eix de la roda.

            Ella, de  petita va ser estimada en aquell brèssol d’amor, l’àvia en savia de coses de casa, més que de lletres, per això, la feina laboriosa no l’esglaïa mai.

            Ara fent, davant del pedrís del mas, pelava els llegums per a la sopa, de segur quan en Joan i en Jordi tornarien, serien morts de gana. L’aigua dins l’olla, fremissava, el seu xui xui, s’oïa de fora, indicant que era a punt per a ficar-hi els llegums per que l’escudella sigui bona de debò, i ben cuita a poc a poc al damunt de les soques de rabassons, proveïnts d’una vinya arrencada l’hivern passat.

            En Joan i ella, estudiaven a la mateixa escola primària que juntaposava l’església Nostra Senyora dels Prats d’Argelers, és aquí que l’amistat que tenien, de més a més, va millorar, fins i tot que un dia de setembre, el de la festa major dels Sants Cosme i Damià, les ganes d’estar-se per sempre units van declarar-se.  El matrimoni Joan i Miquela Mirall, va nèixer aquest dia de festa major ! quins dies tant feliços passarien dins el mas dels avis ! Mentre que ella rumiava, Jordi i el seu pare s’apropaven del mas, la nit entrava fredolosa, un aire de mar gronxejava les branques dels arbres per treure’n les fulles seques i fer lloc als ocells que hi solien dormir ; n’arribaven de tot arreu, sols o en massa batzegades.

- Pare, els ocells fan com nosaltres, després d’haver corregut la muntanya a caçar granes, mira !! el dormir se’ls espera.

            - Si que ho és, fan com tu, recorda’t, què fas quan cansat d’haver-te divertit tot un dia festiu arribes al final del vespre ? els teus ulls baixant les parpelles no son més aquí, i les teves dues cames no són prou per ajudar-te a pujar al pis de la cambra.

            - D’això se’n va riure ben fort, tant i tant que la Miquela, sentint les rialles del nen, va aixecar-se per rebre’ls amb encant.

            Quina olor de sopa tan suau ! la pensada d’en Joan va semblar bona a en Jordi que se’n va anar cap a la cuina.   Primera peça de la casa allà on vivien quasí sempre, havia estat aixemplada el dia en que el pare, al suprimir una cavallerissa, va voler que per viure, s’estessin més aviat en llocs amples, que viure en uns elements estrets.   S’hi entrava per una porta de fusta, d’aquella fusta d’alzines tallada de bona lluna, després d’haver secat uns quants dies i ben airejada ; la visió espaiosa li donava un bany de dolcesa, contrastant amb el remor del defora.

            La Miquela donant una ordre « a taula » vigilava la calentor del suc que feia ja globus arran de l’olla, com una catifa d’or feta de fulles mortes, s’ho va fer venir bé, i va dir :  Doneu-me els vostres plats i digueu-me prou !Això del sopar, era plé de virtut, el repàs del dia anava fent la il.lusió del seu acabament. Com voleu que no sigui bo ! amb les nostres hortalisses « no pot ser que bo » ! va dir en Joan convençut.

En Jordi anava escoltant les reflexions dels pares, dels llegums, del fems de l’aviram que engreixava el sol... dels porcs, dels formatges de cabra que es feien... !

            On són els avis Miquela ? Ja fa més d’una hora que han pujat al dormitori, ja ho saps passat les sis de la tarda, beuen llet, alguns trossets de ”biscottes ” i cap a la televisió bocabadada davant ”Dallas”, ”journal Televisé”, o en « Guy Lux » o altres panxacontents de servei. No cal estrenyar-se : se’ls hi acabarà l’alé de la vida, només repartint il.lusions i somnis, llàgrimes, rialles sense avorrir-los, el nas a la pantalla. Defora queia la nit, ben negra i descansadora. Miquela desparava la taula, mentre que en Joan segut dins la poltrona prop de la xemeneia, mirava la pantalla tot donant l’ull al petit gatet ”Zig” jegut dins un banastell de collir préssecs.

            Mirava i no mirava, el seu cap tenia imatges de la seva vida enrera, li va venir com un llamp, les cares del seus pares, morts fa temps. Pastors eren, conduïnt un  petit ramat d’ovelles que vigilaven, ell tocant la gralla, ella rossegant una saca de jute on emborrava herbes per les niades de conills que criaven.  Només en Jordi desitjant una bona nit, el va treure del seu pensament i amb la muller pujaren al llit.Abans d’adormir-se es posà a llegir, un mica un llibre d’en Joan Sebastià Pons, ple de poesies, s’havia adonat que ”aixins” de llegir, se li venia millor la son. Apagant el llum ; va estrènyer la mà de la Miquela, unes abraçades i la nit passeria bé descansant l’afany de casa.

            Desembre, pel campestre, no i cal perdre temps, les jornades van curtetes, això tots els pagesos ho saben. S’aixecà en Joan, el podar de la vinya l’esperava. Abans de marxar va netejar la cendre del foc de la vetllada que s’havia consumit tota la nit. Encara hi duien brases que no tirava mai en qualsevol lloc. Les guardava dins una fossa on es barejaven amb totes les deixalles de casa. Tothom sap que aixo enriquia la terra, res no es perd i és més sanitós que engreix.

            S’apuntà alhora l’esmorzar dins el sarró de pell, dues o tres llesques de pà, un pam de llonganissa, la bóta de vi i un got de terrissa perqué sabia que aniria a la deu sota el mas d’Amunt, l’aigua i és tant agradable  potser rovellosa. Deixant dona i nen dins el mas Joan se n’anà les estisores de podar penjades a l’espatlla, la calentor de la llar encara a l’esquena.Sabia que a la Miquela no li faltava treball amb el de casa, i que en Jordi marxaria damunt la seva bicicleta, cames avall vers el C.E.S. en front de l’estadi Gaston Pams.

            Fent el camí veia més ença d’ell, al peu de la capella N. S.  de Vida, les cases que com més anava el temps, creixien com bollets cap a la muntanya.

            Un quart d’hora de caminar, sadollat d’haber pogut passar al gual, la vinya de garnatxa es presentà ; dins l’ermot veí hi tenia un orri on el seu pare preparava els formatges i, on al davant els moltons pasturaven, al mig, un petit gorg que recollia les aigües de pluja per abeurar les bèsties. Ell penjà el sarró a una branca de figuera i començà la poda. Les deu tocaven al campanar del vilatge, es va asseure al peu de les pedres i va posar-se a menjar amb candeletes.

            Sense miraments, el panorama desfilava davant ell, de la punta de Leucate fins a la sorra grisenca del Racó. De seguida un ”jaupament” va treure del seus ulls l’horitzó ; era el gos de casa, en Tom, el qual durant mitja setmana seguia la gosseta del mas Torrent, estava content de si mateix, tot bellugant la cua amb un moviment envoltant com les hèlices d’un avió, girava a l’entorn del seu amo, i « jaupa que jauparàs », les orelles de « cap reravall ».

            - Aleshores, en Joan feia com si de no res, i en Tom queda moix.

            - A la fi va girar-se : Què et passa ? què tens ?

            Ell s’ajagué en un racó, el pit sofrenat d’haver tant corregut pels senderols, a trobar on l’amo, parava. Ja ho sabia el que en Tom volia ! la fam l’apressava, llavors mirà en Joan, com si li expliquès que el seu estómac estava a la dieta des d’alguns dies.   Treient, un bocí de pa, i dos dits de llonganissa que quedaven de l’esmorzar, els donà a en Tom que se’ls va prendre amb delicadesa com si fossin un àpat deliciós.  Pero el temps de fer oi ! amb bocades rapides s’ho menjà tot.

            Mai anava sobrat, passava el mateix al mas, a l’acabar d’un plat esperava l’altre, i si a l’espera a la Miquela portant plats se li queia quelquom, el sol esdevenia net i escurat. Fidel, la vida a casa li semblava bona, i a jutjar per les seves demostracions, no l’hauria canviat per la més bonica masia de pagesos. Sentia afecte par la Miquela, però en sentia encara molt més per en Joan. Fent-li una carícia, corria ambuna sobreexitació fabulosa, escoltant en Joan ulls il.luminats, com si les seves mirades badaven l’immaterialitat o els embolics d’una vida de gos. Tranquil, el cap sobre les potes, rumbejava, fins que algunes puces el destorbaven de la seva quietud d’abans. Per tant dòcil que era, tenia un inconvenient, però menor ! una mica lladre !

            Genial, audaciós, el seu nas, veritable màquina d’ensumar, se les flairava totes, ratonets, conills, ocells, que siguin de bé agafar, o, el descobrir d’una peça de caça ferida dintre d’un avenc al mig d’una brossa impenetrable. La Miquela deixava un tros de pa malendraçat, apa ja el tenia ! Un mes de juliol, arribà la cua enlaire al mas, un pollastre sencer i ben rostit dins la gola que certament havia subtilitzat a uns excursionistes esbojarrats !!

            En Joan, l’estimava el mateix, es deia que aquesta « broma » de robar se n’aniria naturalment, sense castigar-lo massa. Comprenia que era ben admirable la llestesa del Tom. Suportava totes aqueixes coses ben greus, tanmateix, en gràcia dels seus bons serveis també dels seus sentits i de la seva ben bona agilitat que utilitzava pels singles de l’Albera per trobar-lo.

            Se recordava que un dia anant fer l’abast al poble, esperava el seu tomb davant el taulell frigorífic del carnisser. Era en el mateix moment que, al descarregar d’un camió del carnisser majorista, un empleat s’havia descuidat una caixa de plàstic plena de peus de porc, Tom sense atabalar-se, clavà les dents, s’emportà allò de fer ollada, i sense parar-se potes amunt cap el carrer llarg.

            La gent que se’l mirava mig espantada, feia xiscles, donava a en Joan que el seguia el lloc on era. El va trobar no gaire lluny allargat al pedrís de l’església rosegant l’os. Va ser bastant venturós de treure-li de la gola ! tot guinyolant.

            Dintre el magatzem les dones xerraven... era una vergonya deixar els gossos actuar com si no res, ”tindrien” de no permetre les bèsties sobretot en una casa de carn etc...

Quan en Joan va passar l’entrada, de comarejar s’aturaren les dones : de cop ell adonant-se d’aquell silenci fugaç, preguntà : què passa aquí ?

            Ulls que se’ns volien sermonejadors acusaven l’amo del gos ! malgrat en Tom no era aguissat. La gana no era pas el motiu determinant de les seves malifetes puix que podia comptar quel seu plat preparat per la Miquela dia per dia, puntualment l’esperava.

            El somriure del carnisser resultava tan inharmònic amb l’austera serietat de l’entorn que fins en Tom se n’avisava. Joan d’un perdoneu-lo, mirà el gos amb la cara plena d’una gran pietat i de reprotxes. L’amo de casa bon comerciant, deia que això era la falta del minyó que havia deixat la caixa al sol, que només un gos no és una persona, que una altre vegada posaria mes atenció... i se’n podia fer seu aquell peu de porc mig rosegat que el feia salivar.

            Se l’estimava aquell gos ! a fora sentint la gent vora ell, grunyà la bèstia ; per fer callar-la en Jordi l’acaricià al llom, de cua al cap, la caricia més agradable que li anava bé.

            Del temps que pensà tota la història, les estisores podaven, el sol en un cel blau fresc feia que avancessin les hores cap al migdia, apropant el moment del dinar. Uns minuts després, desvallà pel vessant de Valmy, entorn d’ell regnava un silenci absolut, al darrera s’obria la visió del turó del Puig de Miravent semblant un con truncat, amb la ruïna d’una torre arrasada ; més ençà del vessant l’ample finestral de la sureda deixava mirar la faixa rogenca dels conreus argilosos en contrast amb la verdor fosca de la muntanya d’alzina surera. Ara el sol queia a plomb i l’aire s’havia encalmat. En Tom i ell perceberen prop del mas, la Miquela cantant estenent la bugada d’aquell matí, la xemeneia amb el seu fum nebulós de bona olor d’estofat acabava a inflamar els seus estómacs.

            Quatre crits, quatre ”jaupaments” indicaven que no eren lluny de seure’s davant els plats, i cames ajudeu-me arribaren al mas, passos allargats desitjant veure amb nou ànim la Miquela.

                                                                           III

              Tot just la sortida de casa del seu home, la Miquela, no necessitava pas plantejar la rutina de la jornada. En veure el mas, obrat de pedres polides pel sol i les intempèries, la forma estranya dels afegits del anys li donava importància.

            Com la majoria del masos, cuina i menjadors era en la mateixa sala amb prou confort. A l’hivern aprofitaven de la xemeneia perquè la llenya abundant no faltava mai, alzines, roures, soques de vinya, de bruguera, i branques seques que la neu trencava a « desgall ». Un butà, l’aigüera de marbre blanc, una nevera amb congelació.

            Baixà en Jordi, decidit per anar al col.legi, tocava dos quarts de vuit al rellotge de peu, ja cara rentada al bany del pis, la llet calenta se l’esperava damunt la taula ; després d’haver-la bugut es vesti calorosament, cartera a l’esquena, petons als avis, a la mare, i apa fins el vespre. Ho és que al migdia menjava al refectori amb tots el seus companys.

            El nen a l’escola, la Miquela començà a fer la neteja dels vells mobles dels avanpassats. Aquells lluïen amb l’esplendor que els pertoca. La cera feta de casa amb la resta de les bresques de mel, que encara duia més resplendor a la peça. El seus ulls se li encantaven en l’escena descançadora d’un pintat de Cotlliure i d’un altre del Racó, fets per l’avi i ficats de banda a banda de la llinda de la xemeneia, la qual en el seu mig, aguantava un plat per posar ostres, record d’un viatge a Bretanya. A la planta baixa, neta del paviment al sostre, l’escala de faig pujava al pis on hi havia tres cambres, la dels avis la més assolellada, la d’ella on les millors hores de la seva infantesa passaren, que és ara la del matrimoni, i la d’en Jordi que donava cara al poble acabava l’estatge. Sense descuidar el bany que justava els graons. Si no era dia de bugada, perquè el temps era fosc o emboirat, o bé no hi havia prou roba embrutida, la feina no faltava pas. Preparar l’àpat, l’ajuda de la Maria l’àvia, permetia de fer-ho bé sense córrer, ella coneixia els secrets de la cuina ben feta amb coses simples, li agradava ser amb la Miquela, aixi es passava la matinada d’un tret, no tenia ànsies de res, llevat sobretot quel seu home en Jaume sofria de bronquitis a més de reume als genolls, i  a vuitanta-vuit anys, és ben bé tenir salut ? no ! Ell s’estava la meitat del dia dins la cuina, i si el temps permetia ser fora, se’l veia al sol fins a les quatre de la tarda fumant la pipa o tocant la gralla com al temps on era pastor ajudant els seus pares

            La Maria el vigilava sempre, penseu ! més de cinquanta anys de vida casats ! La Miquela era educada com si fos la seva filla, i aquella sol.licitud de l’àvia la fascinava donant-li equilibri dins els batres de la vida. Vida normal no patia mai de solitud posant  afany a les tasques habituals, com ho fan totes les dones que viuen a pagès.

            El dinar passat, coberts endreçats, cada tarda seient darrera els vidres del menjador, xerraven fent punta, escoltant el piu piu dels pardals que niaven al teulat, sota les teules davant els canals de terrissa verda, o bé dies de mal temps, sentien caure la benèfica pluja o esperaven l’arribada vespral de la boira. A vegades la Miquela obria un llibre o cosia els esquinços fets als vestits de treball de tots.

            Aprofità també per recordar-se la seva infantesa.

 IV

            Recordeu-vos, ”Mémé”, quan de petita baixar al vilatge no era gens fàcil. El camí de terra feia més lluny l’escola. Dies de secades, ventejat per aquesta tramuntana freda ! que no deixava bé respirar, un xàfec inopinat i us quedàveu remollat de cap a peus ; sense comptar que el fang argilos llenegosa donava aires de pista de gel. En aquesta època de fred, totes les meves companyes eren més refredades les unes que les altres.

            Dies, sembla un concurs d’esternuts i hom se’n reia. D’escalfades les classes n’eren gens, l’estufa de carbó donava una mica de dolçor en fi de jornada, això de suficient no n‘era. El dits embalbits, les mans d’alguns disfressats de guants de llana  que les lletres posades en línia al quadern, semblessin canyes empentes a barallar-se sota el fort vent « canigonenc ».

”Nina” et diré que de maldecaps n’he tingut amb tu. Un dia del mes de febrer, la neu fosa i la pluja per sobre els camps, els còrrecs que vessaven una mar, t’havies arreplegat un ram d’aigua i vas quedar-te xopa. Però això no és res.

            Aquest dia doncs, tornaves de l’escola a un quart de cinc la pluja no s’havia parat, la tarda foscosa sense ànima, la por arribava a l’extrem per tu, i jo a l’espera de la teva vinguda.Es així que veient que el temps passava de pressa, vaig donar-me compte que potser ja, era hora d’anar a veure si arribessis pel camí.

            En Jaume, exclama amb angoixa, Maria ves a veure si la nostra « nina » és a punt d’arribar ! D’aquí a poc temps caurà la nit i no voldria que s’hagués caigut en una trampa per la nostra culpa. Sortí de casa amb dos paraigües, el seu i l’altre per la nena. La Maria segueix avall del passeig dels Alzinars ; com era trist, entre la claror de la boira i les transparències baixes del ponent ; més enllà el mas Rafalot arran del turró semblava un retrat menjat pel sol i els anys ; de més la pitrera oprimida, vaig cridar : Miquela ! Miquela ... Les males idees, els dubtes, la por, aquesta por ofegant em van fer que, impulsivament sense encomanar-me a Déu ni al diable vaig llançar-me de seguida cap el bosc on el camí passava.

            Fins ara, aquella caminada li va moldre el ossos, aturada en el gros roure més que centenari, el soroll de l’aigua del torrent semblava a prop, rumiava. Si la Miquela volent fer-ho més curt, s’havia anat per la drecera ? És així que es dirigí seguint el camí en el lloc on la passarel.la del Dragó travessava les aigües boges i on la força del corrent s’emportaria cap al mar la seva desafortunada neta.

            La Miquela, després d’haber-se adonat que no hi havia manera d’anar a l’altre banda del Dragó, va voler marxar enrera, però una de les arrels d’una soca de ginesta que riberejava, va agafar-li el peu, per deixar-la amb el turmell ferit a més d’una revinclada i va quedar-se seguda aquí mateix sota l’esguard de Déu.

            Els seus ulls amb incertesa miraven per veure si algú podria salvar-la, al moment on va sentir els crits de la ”mémé” que es feien més clars. Miquela ? ... Miquela ?

            Déu meu, ajudeu-me invocà la Miquela per no defallir, quand l’ombra de l’àvia va aparèixer a deu passos d’ella.

            La Maria si ho gosés, correria per sentir amb més intensitat el cor de la seva neta ; passà el pont del Dragó i l’agulla d’en Salleres per trobar-se al davant d’ella ; s’ajupí a la seva vora i agafant-li la mà per aixecar-la  se’n tornaren pujar cap al mas. Maria en aquesta época no tenia més que cinquanta dos anys i en quatre gambades la portà al través dels boscos espessos fins que s’arribà la nit.

            Rememora-t d’una altra ! la guerra d’alguns mesos acabava els seus estralls, la collita del blat passat bé, per falta de gasolina el pagesos d’Argelers de cap manera no podien batre els cereals, sinó que amb el flagell. Però amb la quantitat de la segada, la mà de l’home no era bastant suficient.

            El municipi de llavors, instal.là una batadora mecànica que engegava a l’electricitat al lloc dit el ”Porcariu” on abans a principi del segle, tots els porcs del vilatge quedaven presoners a una estaca.

            Vet aquí que un dia del mes de Juliol, baixavem un viatge de blat i civada d’uns vint sacs, a l’era, de cara al vell col.legi.  Caldria espavilar-se, si volem ser d’hora al lloc digué en Jaume !

- Per anar més de pressa amdós caminavem del mateix pas que el cavall, tu damunt el carro somnolent, vestida en un tres i no res de roba lleugera, peu descalç, amb la cara embrutida de confitura de fruita d’aranyó del pla del mas Pardès. A la sortida del nostre camí, en Jaume dirigí el carruatge vers el ”Porcariu”. Allà una cua per menys de una dotzena de carretes s’esperaven per feinejar a desempolsegar les granes, per després netes omplir-les en saques de cinquanta quilos.  Obligats d’esperar un parell d’hores, la Miquela, en veure d’altres infants com ella, demanà d’anar amb ells per jugar una mica dins el poc d’aigua de la Massana.

- Pots anar-hi, però fes atenció de vigilar el moment d’entornar-se’n.

- Com sempre, la mateixa resposta fou donada als avis.

Cal dir, que de caparruda, mai de la vida no n’eres. Vas dir un sí, i se n’anà cap el riu.

Et dius ? va preguntar un « ninot » més eixerit que els altres.

Miquela ... - Com ? Miquela respongué una vagada més.Alhora, començaren a jugar sense adonar-se’n, ni de l’hora, ni dels pares.

La vora del riu, herbosa i neta en aquesta època, permetia de caminar fins l’hostal del ”Bon Vivant ” on les aigües estanyejaven. Més lluny el camí esdevenia sender entre bardisses espesses, i ben aviat començava el petit bosc de la Verneda. Finalment el bosc va començar a aclarir-se, al capdamunt es tornava ja a veure el cel blau i la seva escalfor d’estiu travessava el cos. A tarvés de la brossa, una construcció de rajoles era al mig de la clariana. La Miquela pensà que la forma arrodonida i misteriosa, era l’estança d’algunes bruixes, se’n va anar al seu davant xino-xano, el cor estret de mitja angoixa.

            Els companys, fent cercle al voltant, però llunyans, l’interpel.laven ?

Què veus ? Què és ?Quedava muda !

Era com si hagués, en aquell moment, fixat tota l’atenció lluny dels altres, i dels amics que l’envoltaven, tenia els ulls fixos a l’entrada amagada d’un peu de ginesta groga ben florida, una reixa de ferro rovellat tancava l’obertura, a dintre una claror difusa feia més gran el misteri. De cop i volta, un brogit nítid trencà la calma de l’enviró, s’apropà i mirà més bé, a través de les barres.

            És una font, és un font ... cridà ! Aleshores, tots acorrien amb poc corratge. Si que ho era ! La torre de Pujol d’un sorgir massis envaïa el poc d’horitzó, aquesta font fa temps, alimentava d’aigua fresca i pura els homes de guàrdia de la dita ”Granja de Pujol”.            Els més aventurosos volien entrar, però ningú en primer.

 Tu Miquela vols entrar ? et seguirem a visitar-la. Ella s’hi va acostar probant d’obrir la reixa amb les dues mans que relliscaven a l’humitat del ferro. Passà un moment a provar amb força de treure el forroll que tencava l’entrada, ella no podia sola, els companys varen venir a dos o très per aconseguir l’obertura d’aquesta escotilla. La Miquela, enardida, intimà els companys de seguir-la. Però no era gens fàcil. Un metre o més quedava per arribar al fons. Les mans enganxades a les dels altres nens, va tocar una pedra baixa, hi era ! I què ? digué per l’obertura el qui la tenia, què hi ha d’estrany ? Tot deixant de mantenir-la ! Ja els seus peus tocaven l’aigua freda.

 Res, només aigua, la podeu atènyer també vosaltres, tot aixecant el cap vers els seus companys.    S’adonà que no hi havia més ningú. Va saltar enlaire, les seves mans agafaren la reixa que de seguida va tancar-se  Cridava, plorava, els peus xops, la roba embrutida, els genolls esgarrinxats, l’estómac amb un estremiment imperceptible, càlid que li pujava fins als ulls. Què dirien el avis pensava ? Mai havia desobeït !.  Els altres veient que el temps de la matinada passava, no volien fer salat, deixaren la Miquela sola.

            Ella no volia pensar ! es veia atapeïda en la fosca la cara en descomposició, inquieta, el pitjor de tot és que més es feia tard, més el seus avis anirien tormentant-se de la seva absència.

            A l’era, mentre que en Jaume acabava la ventejada del gra, la Maria, la mirada cap al lloc on la nena es divertia, no va veure gens de mainada. Preguntà els uns i els altres per saber la direcció presa de la banda, en Jaume també s’hi posava. La joia i crits infantils els van treure de les preguntes. deuen arrivar ! Nens veniu aquí ! com no hi ha la Miquela ? Torneu cap aquí immediatament ! On l’heu deixada ? Cridà el seu avi. La boca clavada, un nen més gran arrufà les celles, fent gestos per explicar on era. En quatre passos, el camí, el sender, el bosc, la clariana es presentaren. El front i les mans molles, els bàtecs del cor comprimien el pit ample d’en Jaume que la por rosegava.

            Coneixia, la font, a l’hivern l’aigua raja ben fort, però ara potser seria eixuda ? Un ho ho ! Ho ho ..., l’avisà que la Miquela era dins la font.   La noia veient-se’l, va plorar encara més, emportada pels seus nervis. L’agafà als braços avall, content d ’haver-la salvada.

            Apa Miquela ! tot estrenyent-la damunt el seu pit amb fortes abraçades, és hora d’entornar-nos, « Mémé » t’espera el sarró apuntat, i sense dir-li res més tornaren a l’era. L’àvia els ulls encara lluents de llàgrimes, donà unes carícies a la cara de la nena sense paraules, com si fossin obligades de sortir per força.

            L’acabar de l’àpat, la tarda calenta, el llarg camí del mas, l’horitzó de l’Albera, esborraven un dia com un altre.  El carro pujava, emportant-se’ls, camí amunt, vers el mas Alber.

     ”Tom”, la Miquela, en Joan, en Jordi, fins i tot el gat ”Zig” escoltarien un dia o un altre, aquestes tan maravelloses històries d’una vida consistent, de temps dificils però atraients en un mas de l’Albera. Però això ... serà un altre dia, segurament en d’altres llocs !